dimecres, 1 de juny de 2016

Tortosa: monument franquista o memòria democràtica?

Si a alguna persona de Tortosa no li agrada aquest article, li demano disculpes. No sempre fa gràcia que algun foraster opine del teu poble o de la teua ciutat. Dit això, m’agradaria alhora destacar que la significació del monument franquista a la Batalla de l’Ebre supera les fronteres del terme municipal i arriba a totes les Terres de l’Ebre, a la resta de Catalunya i, encara, més enllà.

En realitat, la mateixa Guerra Civil ja acabà agafant rellevància internacional. Només cal recordar que la victòria de Franco es va deure, en bona mesura, a l’inestimable ajuda de la Itàlia de Mussolini i de l’Alemanya de Hitler. I, a partir d’aquí, la Batalla a les nostres terres va ser la més decisiva de totes. Com podem llegir a La batalla del Ebro. Servicio Histórico Militar. Monografías de la Guerra en España. Nº 13, el mateix Caudillo destacà que “la batalla del Ebro es, de todas las que ha librado el Ejército nacional en esta guerra, la más áspera, y por decirlo así la más fea”.

Per tant, estem parlant de paraules majors. En esta mateixa proporció, el 21 de juny de 1966 –ara farà 50 anys exactes- el règim inaugurà al centre neuràlgic ebrenc el seu monument a la Batalla amb la presència in situ del mateix dictador, que ha acabat esdevenint el major monument franquista de tot Catalunya. No estem parlant de qüestions menors. Al llarg de les milers de batalles de la història de la humanitat, quan un exèrcit ha conquerit un territori, abans de controlar la seua societat o apoderar-se dels seus recursos econòmics, el primer que ha fet ha estat destruir els símbols dels vençuts.

Però, com no hauria pogut passar a les democràcies d’Itàlia i d’Alemanya després d’haver viscut el feixisme i el nazisme, el monument franquista a Tortosa superà la mort de Franco i ha sobreviscut de forma inexplicable fins als nostres dies. Al llarg d'estos més de 40 anys i encara avui, per defensar la seua supervivència, s’han utilitzat idees diverses. Que el monument forma part de l’actual paisatge urbà de la ciutat és una obvietat, però no un argument. Sobre la mateixa pilastra s’havia inaugurat el 1895 el pont de la Cinta, un viaducte que substituí l’antic pas de barques. I, significativament, fou dinamitat l’abril del 1938, només tres mesos abans de l’inici de la Batalla. El paisatge urbà és canviant. Un pont té tot el simbolisme, és una metàfora que uneix dues ribes que no es poden tocar. Recuperar-lo és una gran idea. El del monument és tot el contrari ja que representa, per molta quotidianitat que pugue desprendre, un símbol de la victòria del feixisme i un instrument per a la seua legitimació.

Més enllà del franquisme sociològic, una part de la ciutadania no implicada políticament ha incorporat i ha normalitzat un element amb enormes connotacions simbòliques per, inconscientment, desposseir-lo del seu significat i portar-lo al terreny de la desmemòria. Però una ciutat democràtica no pot viure en l’oblit, sinó que només ho pot fer en la memòria democràtica.

És per esta mateixa significació, per la seua magnitud -física i simbòlica- que no té cabuda en la nostra societat, per molt que acabés perdent els elements de més exaltació del franquisme. Tot ell és un monument franquista. Per dignitat democràtica, la seua retirada i museïtzació és l’únic desenllaç possible.

I més a Tortosa, que forma part del grup de poblacions on el seu alcalde, Josep Rodríguez, fou assassinat pel franquisme. Al seu costat, cal fer també un recordatori per totes les víctimes mortals i totes les persones que van patir la repressió i l’exili entre el 1936 i el 1975. Certament, hi hagueren víctimes tant en un bàndol com en l’altre. Efectivament, hi va haver incontrolats tant a dreta com a esquerra que assassinaren impunement a la reraguarda, molt lluny del front de guerra.

El procés de construcció d’una cultura política democràtica és una empresa de llarga durada i, durant els anys 30, hi havia arreu un dèficit important de comportaments i actituds democràtiques –que encara arriba fins avui-. Però cal explicar també la diferència entre bàndols. El govern franquista, com moltes dictadures, executà persones mitjançant judicis sumaríssims sense cap tipus de garantia. Este fou el cas, per exemple, del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, capturat pels nazis a França. En canvi, en molts llocs el govern republicà, com a sistema democràtic, mirà d’intercedir per salvar la vida de les persones de dretes perseguides pels incontrolats de les pròpies esquerres. Esta fou la sort, entre d’altres, del bisbe de Tortosa, Félix Bilbao, gràcies a les gestions d’un altre alcalde de la ciutat, Joan Benet.

Per tot això, per la seua magnitud i la seua significació, per no perpetuar més l’herència de la dictadura però tampoc per viure en l’oblit, per dignificar la nostra memòria històrica -que és la democràtica- cal retirar i museïtzar el monument franquista. Una democràcia no és només pluralitat de partits i votar cada quatre anys. Entre moltes d’altres coses, una democràcia és també una memòria democràtica. Només pot ser així. 
Aquest article ha estat publicat a Aguaita.cat el 23 de maig de 2016.

dimecres, 17 de febrer de 2016

La lent del microscopi: la història local i comarcal

Massa sovint, quan alguna cosa succeïa a la capital, hom pressuposava que també esdevenia a la perifèria. Però per sota de la Història en majúscules, la dels mapamundis, les grans guerres i els solemnes relats nacionals, la remor de la història local i comarcal ha pogut corroborar que la història del país no sempre era la de la seua capital i que els fenòmens no havien de ser necessàriament coincidents. Agafant la metàfora que Giovanni Levi feia servir quan parlava de la microhistòria, ha apropat la lent al microscopi i ha examinat les partícules més petites dels grans teixits socials. I ha vist amb claredat que el tempo i la naturalesa de les coses podia ser ben bé igual, però també diferent. Quan alguna cosa passava a la capital, era possible que alhora esdevingués a la perifèria. Però podia també passar anys més tard, molt més tard, o bé abans, o podia, senzillament, no arribar a passar mai.

En aquesta línia, entre les ribes de l'Ebre i del Sénia, l'evident manca de coneixement de la història contemporània ens ha fet pressuposar massa vegades que l'evolució de la política, dels fenòmens socials i de les herències culturals eren els de Barcelona o València. Malgrat tot, l'excepció ha estat els grans treballs dels nostres bons historiadors que ens han permès saber millor si això era així, o no.



En l'imaginari territorial, Josep Sánchez Cervelló ha publicat recentment Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1936), un estudi de llarg abast que ja és imprescindible, com el seu predecessor quinze anys endarrere, Conflicte i violència a l'Ebre. De Napoleó a Franco. En el present, Sánchez reafirma l'existència d'unes comarques perifèriques que foren, en base a la cultura política carlina, molt sovint insurgents a la construcció i a la consolidació d'un Estat liberal i centralista amb el que no s'identificaven perquè no responia als seus interessos.


Al seu costat, podem destacar un bon exemple local amb els diversos volums sobre la història de Vinaròs publicats per Ramon Puig Puigcerver que porten per títol La Restauració. Les diferents etapes cronològiques amb els que queda dividit aquest llarg període permeten una incursió total en la seua vida política, social, econòmica i cultural. Amb aquest meticulós treball, poques poblacions coneixen tan bé la seua història contemporània com la capital del Maestrat.

És amb fonaments com aquests que podem tornar a ampliar la lent per veure la història general amb una mirada diferent, global però més plural, tan integradora com enriquidora. Tot i així, la necessitat de més estudis similars, locals i comarcals, sempre serà una necessitat. Per als futurs temes de treball dels joves estudiants de les comarques a la capital, ben bé una obligació.

dimecres, 4 de febrer de 2015

La tesi doctoral "El marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939)", en línia

Quan l'any 2012 vam iniciar aquest blog ho vam fer amb molta il·lusió. Vam esperar pacientment que arribés el 25 de juliol, dia de Sant Jaume, per commemorar l'inici de la Batalla de l'Ebre. Ja sabeu, picar l'ullet als avantpassats, convocar la memòria, invocar en ritual a la deessa de la història per demanar-li salut i sort en el nou projecte. N'hem tingut?

Passats 2 anys i mig, el navegant virtual que llegeixi aquestes línies en podrà fer la resposta. Pensarà, potser, que no hi ha trobat ben bé el que buscava, que és poca cosa, que aquí hi ha més pa que formatge. L'autor li farà un somriure i li donarà la raó, però també una explicació: no hi ha faltat ni salut ni sort, hi ha faltat temps (no se'n va recordar de demanar-ne quan mirava al cel).

La llarga elaboració d'una tesi doctoral, combinada amb la vida laboral i personal, sempre roba tot el temps que hi pugui quedar. És la resposta per explicar per què el blog ha quedat tant desatès. No és una excusa inventada per sortir del pas, és veritat i és real. El lector ho podrà comprovar perquè, a partir d'avui, ja es pot llegir en línia a Tesis en Xarxa:

El marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939)

Tanmateix, l'autor li recomana que s'esperi a que surti publicada en llibre, perquè la trobarà resumida i amb un llenguatge més entenedor. I en paper, que sempre fa de més bon llegir. Hi està treballant, i espera que sigui ben prompte. Llavors tindrà més temps per dedicar-lo al blog. Llavors, ja no hi haurà excusa.

dijous, 27 de març de 2014

Entre la memòria i l'oblit. 2014, any Marcel·lí Domingo?

2014 és any de commemoracions, entre el tricentenari del 1714 i els 75 anys del final de la guerra civil. I, dit sigue de passada, del 775è aniversari de la Carta Pobla d’Alcanar. Potser per això, entre xifres i xifres, passa tant desapercebuda la triple efemèride referent a la figura de Marcel·lí Domingo Sanjuan: 130 anys del seu naixement a Tarragona el 25 d’abril, 100 de la primera elecció com a diputat pel districte electoral de Tortosa en les eleccions del 8 de març i 75 de la seua mort -després de ser enverinat- el 2 de març a Tolosa de Llenguadoc on, encara avui, descansen exiliades les seues restes.

Però l'oblit de la seua figura, i la de tot el marcel·linisme, no ve de nou. Ja es produí durant la llarga nit del franquisme al costat de tota la tradició dels vençuts de la guerra civil, però en el seu cas també molts anys després de la mort del dictador. Molt revolucionari per als moderats, molt moderat per als revolucionaris. Massa catalanista per a Madrid, massa poc per a la resta del catalanisme. 

Més enllà de les legítimes opinions ideològiques i partidistes personals, no deixa d'estranyar el poc reconeixement de les Terres de l'Ebre a un dels polítics més importants de tota la seua història.
Que era també el mestre de Roquetes, director de diversos diaris, ministre de la República, escriptor de memòries, d'assaig, de teatre i de novel·les, com la d'Un visionario a la comarca del "Erro". Un oblit que contrasta amb la de molts altres personatges històrics rellevants. Per posar només un exemple i salvant les distàncies, la figura del General Prim ha estat abastament reivindicada a Reus. Més enllà que hom es pugue sentir hereu dels progressistes o dels moderats, dels monàrquics o dels republicans, simplement, per ser de Reus. Això també és identitat local. Memòria històrica de la nostra terra.


dilluns, 5 d’agost de 2013

Història 2.0, també a les Terres de l'Ebre

L'última actualització del mapa de blocs d'història local de Catalunya feta per El tren de la història comptabilitzava una trentena de webs distribuïts arreu de les comarques. Lògicament, la major part dels quals a l'àrea metropolitana de Barcelona i la Catalunya central, però també a les comarques gironines, a la plana de Lleida i a les Terres de l'Ebre. Queden encara alguns buits al mapa, localitzats al Camp de Tarragona i al Prepirineu i Pirineu, que fora bo que hagin quedat i quedin en un futur pròxim omplerts. 

A les nostres comarques hi trobem el -no només- complet i extens recull fotogràfic de Núria Matheu i Ramon Ruiz, Tortosa antiga. I també hi podríem afegir Pinzellades de Tortosa, de David Jiménez, per conèixer personatges, fets i curiositats de la capital ebrenca. L'últim del mapa -o el primer, tot depenent de com ho mirem- és Històries d'Alcanar. Compta amb el valor afegit de ser un bloc col·lectiu. Si bé aquest fet alenteix sens dubte i fa més complex el projecte, aprofundeix en la riquesa de visions i en el teixit associatiu i, valgue la rebundància, en el treball col·lectiu, seguint aquella màxima que diu: "Si vols anar ràpid, ves tot sol. Si vols arribar lluny, ves acompanyat." I tanquem el cercle. Tornem al principi, ja que la suma dels petits treballs individuals conforma el mapa de la col·lectivitat, que sempre va més lluny. Com va dir Sir Isaac Newton, "sobre les espatlles de gegants."

divendres, 21 de setembre de 2012

XI Congrés de l'Asociación de Historia Contemporánea

Entre el 12 i el 15 de setembre passsats es va celebrar a Granada l'onzè Congrés de l'Asociación de Historia Contemporánea (AHC), que portava per títol Claves del mundo contemporáneo. Debate e investigación. L'AHC és l'associació més representativa de la història contemporània a nivell estatal, amb la públicació de la revista Ayer. La nostra participació en el Congrés fou amb la comunicació "Procesamiento y prisión de un diputado a Cortes: el caso de Marcelino Domingo en la crisis de 1917", dins del taller "Representar, intermediar, canalizar. La práctica representativa de los parlamentarios de la Europa liberal hasta la crisis de la etapa de entreguerras." 

Marcel·lí Domingo Sanjuán fou diputat a Corts pel districte electoral de Tortosa entre el 1914 i el 1920 i durant la breu legislatura del 1923, fins al cop d'Estat de Primo de Rivera. Durant la República, on també fou ministre en diversos governs, fou elegit de nou diputat per la demarcació de Tarragona en les eleccions constituents del 1931 i en les legislatives del 1936. Durant la crisi política, social i militar de la primavera i estiu del 1917 fou detingut i empresonat durant més de dos mesos i mig per ordre del Capità General de Catalunya, violant la immunitat parlamentària que li otorgava la seva condició de dipuat. En aquesta comunicació hem tractat d'explicar i interpretar la seqüència i la motivació dels fets al voltant de la concepció de parlamentarisme. 

divendres, 10 d’agost de 2012

Terres de l'Ebre: el nom que fa la cosa

Font de la imatge: lletra.uoc.edu
Des de ja fa uns anys, l'anomenada història cultural ha centrat part important dels seus temes d'estudi en les qüestions identitàries. Seguint aquesta línia, hem pensat que seria bo començar el bloc pel principi. D'on ve el nom de "Terres de l'Ebre"? On arrenca la consciència, més o menys identitària, de les nostres comarques?

Generalment, s'ha atribuït l'origen del nom a la novel·la de l'escriptor Sebastià Juan Arbó, Terres de l'Ebre, publicada per Catalònia l'any 1932. Amb tot, caldria fer un matís tant en el temps com en l'espai: aquest nom no es popularitzaria fins uns quants anys més tard i, a diferència del llibre de Juan Arbó -escenificat al voltant del tram final del riu i del Delta- el que avui entenem per Terres de l'Ebre ha acabat fent referència a un espai molt més gran: el de les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.

Amb tot, aquesta idea supracomarcal ja existia amb anterioritat a la novel·la de l'escriptor rapitenc, tot i que expressada amb noms diversos que no arribaren a aplegar un consens prou ampli i durador. Alguns d'aquests podien ser els de Baix Ebre o Ribera d'Ebre -que no necessàriament s'havien de correspondre amb les actuals comarques del mateix nom-. Altres fòrmules encaixaven amb els districtes electorals de Tortosa, Roquetes i Gandesa. A la publicació regionalista de Tortosa La Veu de la Comarca de l'hivern del 1907 s'hi podien llegir diverses expressions com "els nostres tres districtes" o "en los tres districtes electorals que conté la comarca". L'espai imaginat era, doncs, una comarca de grans dimensions, que equivaldria a les quatre actuals.

Però si les Terres de l'Ebre de l'imaginari d'Arbó venien a correspondre només a les poblacions del sud, una altra idea de dimensions similars fou pensada a les localitats del nord del territori. I podia tenir el nom de "Terres Altes de Gandesa", tal com es podia llegir, per exemple,  a la publicació nacionalista de la ciutat de Tarragona Renovació el 17 de febrer de 1918.  En aquest cas, la referència deixava de ser Tortosa per passar a ser la capital de l'actual Terra Alta. Amb tot, aquestes idees comarcals no havien d'entrar necessàriament en contradicció amb l'espai intercomacal més gran.

Però val a dir que la capital de l'actual Baix Ebre ocupava generalment el seu lloc en la centralitat de la construcció espaial. En aquest sentit, una altra fórmula prou popular però que tampoc sobrevisqué al temps fou la de "la comarca de Tortosa". En un altre exemple, als estatus del Centre Català d'Alcanar del 1930 s'hi podia trobar l'expressió "nuestra comarca tortosina, cuyo hecho espiritual reconoce explicitamente." Un altre cas el podem trobar en l'expressió "l'Ebre català", per exemple, utilitzada en el llibre d'Artur Bladé i Desumvila, Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre català, publicat per Pòrtic el 1967. En tots els casos hi jugava un rol destacat la referència de la Diòcesi de Tortosa, ni que fos en la seva part al nord del riu Sénia. Per tot això, i fos amb el nom que fos, creiem ferma la hipòtesi que la consciència comunitària, entre Riba-roja i Alcanar i entre Arnes i Sant Jaume, és prou evident, com a mínim, des de ja fa més de 100 anys.